Compartir i sentir la pertinença dels 0 a 3 anys
escrit per Mireia Batlle Castro
Vetllant la infància
Un conflicte constant amb el que ens trobem els pares i les mares, quan acompanyem el joc dels nostres fills en companyia d’altres infants, és com gestionar el joc amb els objectes quan un li agafa a un altre el que tenia a les mans o quan tots dos volen la mateixa cosa.
Què fem?
Hi ha opcions molt variades i moltes frases al voltant d’aquest moment:
“Va, deixa-li una estoneta”
“No li prenguis que ho té ella”, tot agafant-li de les mans l’objecte per retornar-li a l’altre infant.
“Això no es fa, no es prenen les coses”
“No t’enfadis, ara ho vol l’altre nen.”
I d’aquí, ja ens podríem anar als judicis de “dolenta”, “lladregot”,…
La qüestió és que totes aquestes frases delaten que és un moment d’incomoditat per als adults (també per als infants?) que cadascú gestiona segons els recursos que té i segons la seva moralitat.
QUÈ HI HA AL DARRERA DE LES NOSTRES PARAULES?
No us sembla curiós que sigui un moment on els adults sempre defensem a l’altre infant, que no és el nostre fill, en comptes de recolzar a la persona que més estimem? Per reflexionar…
Què ens mou a intervenir? Des de quin lloc parlem? Ens sentim mogudes pel greu que ens sap de fer-li mal a un desconegut?
Les nostres paraules contenen una actitud emocional de com ens posa de nervios*s que això passi quan el meu infant agafa una cosa a un altre o com em fa sentir que li agafin a ell. I dic agafar i no prendre o robar ja que aquestes paraules vénen del judici de qui mira, el que els passa als infants normalment està en una altra freqüència, si ens aturem a observar-la podrem veure quina és la seva experiència real en aquell moment.
És un bon moment per autoobservar-nos: què ens està passant? Em sap greu poder fer mal a un altre infant a través del meu fill? Pateixo perquè l’altre adult es molesti? Em fa mal que li agafin alguna cosa al meu fill i ell se senti malament?
Trobar la resposta a aquesta pregunta és el punt de partida per acompanyar de forma conscient al nostre fill i no bolcar sobre ell la nostra emoció que pot ser diferent a la seva. Potser a mi em remou que li agafin alguna cosa, si jo ho sé puc cuidar de mi i aleshores mirar a la meva filla i veure quina és la seva expressió. Si ella està bé, tot està bé. Si ella es queixa, aleshores és quan puc intervenir posant paraules a la seva expressió “no vols, no t’ha agradat que t’ho agafi, anem a recuperar-ho.” I aleshores, la mama que m’estima molt i em coneix m’ajuda a cuidar les meves emocions i les meves necessitats.
És aquest ser conscient de les nostres emocions, separar-les de les dels nostres infants, poder-les diferenciar i acompanyar d’una manera més ajustada i polida. Sempre els infants són una invitació constant a autoconèixer-nos i aquest és el punt de partida per a una escolta real, endins (cap a nosaltres) i enfora (els nostres fills).
Les nostres paraules també contenen creences mentals sobre si considerem que és important compartir, si volem construir una societat solidària, si pensem que tot és de totes,…
Anem a desgranar alguns tòpics:
Això ens porta a preguntar-nos què significa compartir i què implica.
Compartir significa dividir una cosa donant-ne part a d’altres. El que marca la diferència és COM compartim i COM volem que sigui aquest compartir. Així, es pot compartir des del plaer de compartir, des de l’alegria, des de la llibertat, des d’un gest que em surt sol, que em neix de la pròpia voluntat. I també es pot compartir des de l’obligació, des del “s’ha de compartir”, des de la renúncia a allò que vols, des del patiment.
Hi ha moltes maneres de compartir i moltes motivacions diverses darrera d’aquest gest.
Ara bé, quan parlem d’acompanyar als infants en la gestió del donar-rebre, és important que ens plantegem quina manera de compartir volem transmetre als nostres fills. Un compartir que ens surt del cor i és una carícia tant per qui dóna com per qui rep o un compartir imposat des de fora perquè respon a una moralitat externa, de la família, de la societat… és a dir, un compartir que deixa una petjada de malestar intern perquè estic descuidant el que necessito i perquè qui m’obliga a compartir no veu la meva necessitat.
Aquí vull remarcar que parlo d’infants de 0 a 3 anys, i que segurament més endavant hi ha altres complexitats que se sumen a aquest moment.
Cadascú pot decidir conscientment què vol transmetre al seu infant. Quan reflexionem sobre un fet, ens brinda l’oportunitat de triar i sortir de l’hàbit del que venim fent fins ara impulsivament.
Jo trio recolzar l’infant en les seves necessitats i respectar els seu SI i el seu NO. Quan són nadons no tenen paraules i aquest si o aquest no és una expressió corporal o vocal, i nosaltres els adults som els encarregats de posar paraules al que li passa i de cuidar-lo. Podent-li transmetre en aquest moment que estem amb ell, que l’escoltem, que el veiem i que li fem costat. Així es forja una seguretat en el vincle i una tranquil·litat per poder ser una mateixa, i des de la que poder dir un si i un no reals, amb plaer.
I quan entrem en aquest plaer veurem com els infants comparteixen per pròpia voluntat i amb molt de gust quan ho volen, i això dóna lloc a una complicitat amistosa entre ells i deixa un bon sabor en aquesta interacció. Mentre que si forcem alguna cosa des de fora l’infant no se sent bé amb ell mateix, no se sent bé amb la persona que té cura d’ell i no mira amb bons ulls a l’altre infant. Tots aquests senyals ens alerten que alguna cosa no rutlla o no nodreix l’experiència que estan vivint.
Si els deixem decidir podrem apreciar en ells quan volen gaudir una cosa en exclusivitat i sentir aquest benestar de pertinença, aquesta seguretat. I també podrem apreciar quan donen, saluden i es relacionen. I també quan estan provant amb tot això i et mostren una cosa com si te l’anessin a donar però al final no te la donen, perquè encara no estan preparats per desprendre-se’n. És un estadi intermig, de prova, de què em passa per dins quan deixo anar una cosa i que li passa a l’altre quan li dono o no li dono. Les nostres cares i els nostres gestos són un referent fonamental en aquest diàleg.
Els adults acostumem a relacionar el no voler deixar alguna cosa amb l’egoisme. I simultàniament associem que l’egoisme és una cosa dolenta.
Prent-te un temps per sentir aquesta frase: dir que NO és dir-se SÍ a un mateix.
És dir que: no t’ho deixo perquè ara això és molt important per mi i ho necessito.
Com d’important és cuidar-nos a nosaltres mateixes i donar-nos el que necessitem, això ens fa sentir molt estimades. I aquest fer l’hem jutjat molt socialment i no ens ho permetem, tendim a complaure a l’altre i a deixar-nos de banda. Però trencant estigmes afirmo que ser capaç de veure que tu ho vols molt i que és meu i ara jo ho estic fent servir, i per tant no t’ho deixo, és un gest molt nodridor per una mateixa. Com podem transmetre això al nostre fill si encara no ens ho hem permès a nosaltres mateixes? Aquí una invitació perquè ho comencis a fer!
Per altra banda, quan sóc capaç de veure que l’altre també ho vol molt, podem oferir altres recursos que l’altre adult que cuida a l’altre infant pot aportar: “aquí n’hi ha un altre”, “allà hi ha més coses”… sempre ens podem disculpar i confiar que l’altre adult i infant es podran cuidar, també si això comporta el plor, la tristesa i la ràbia de l’altre infant.
És el gest de dir: “ara el meu fill vol jugar amb això, per ell és important. Ara ho té ell.” Descansant en la sensació que estem cuidant el que és més important per nosaltres: el nostre fill. Deslliurant-nos de la culpa i el judici.
- Deixa-li una estona, ara li toca a ella
Si apostem pel compartir des del plaer dels infants , ells mateixos poden decidir si ho deixen o no, sobretot si és seu. I si els donem el temps i l’espai, a vegades també decidiran deixar-ho al cap d’una estona. Regular-ho nosaltres converteix aquest gest plaent en un gest a disgust que crea tensió en regular les seves ganes de donar o no.
Quan es tracta d’un objecte col·lectiu, per exemple un gronxador, també podem donar-los el temps a que acabin. Perquè sempre acaben si els donem el temps.
Aquí el gran què! Tu ho compartiries? Tu ho comparteixes tot? Tu comparteixes tot amb tothom?
Segur que no!
Hi ha coses que comparteixes i d’altres no. Hi ha coses que estàs disposat a compartir amb algú de molta confiança i amb ningú més. I hi ha coses que no t’importa compartir amb tothom.
Això reflexa com és d’important per tu allò en aquest moment i el grau de confiança i intimitat que tens amb la persona que li deixes. Els infants també tenen aquestes mateixes sensacions, si deixem que les expressin, les podrem escoltar i respectar.
Imagina com et sentiries de violentada si la teva parella ho decidís per tu, per exemple deixar el teu cotxe a un amic teu.
No som tant diferents, a vegades posar-nos en el seu lloc ajuda!
QUÈ NECESSITEN ELS INFANTS
Els infants de 0 a 3 anys estan molt vinculats a l’adult que en té cura, i en aquest període fan un procés de la fusió a la individualització. De la dependència total a la progressiva autonomia.
El seu desenvolupament està mogut per una necessitat molt gran de créixer, explorar, descobrir, sentir, moure’s… i aquesta autonomia té com a motor fonamental la sensació de SEGURETAT i CONFIANÇA. Si l’infant se sent segur, és a dir, estimat i recolzat, és quan ell es desplega amb tot el seu potencial.
Nosaltres som el seu port segur, el que els transmetem aquesta sensació de tranquil·litat. Des dels límits inicials i corporals: la panxa de la mama, els braços de la mama, el cos de la mama, i a poc a poc els braços de les persones més properes.
Ells necessiten sentir aquesta seguretat, aquesta PERTINENÇA. D’aquí el títol d’aquest article: compartir vers pertinença. Quan diem que primer necessiten sentir-se segurs per a poc a poc fer els seus gestos d’autonomia, estem dient que primer necessiten sentir que les coses li pertanyen per a poc a poc fer els seus gestos de compartir. Sempre i sempre l’autonomia neix de la seguretat i el plaer. Compartir sanament és un caminet que neix de la seguretat interna: jo decideixo des de la sensació que TINC, que SÓC. I en això els adults hi tenim molt a veure. La nostra mirada i la nostra actitud són les que permeten que es construeixi aquesta confiança. Pertànyer neix en la sensació que jo pertanyo a aquesta família, que jo tinc aquest pare i aquesta mare, i a mida que agafen objectes van traslladant aquesta sensació amb ells. Puc agafar un objecte i puc agafar a la meva mare. El objecte cau i desapareix, la mare també s’allunya i s’apropa, se’n va i torna. Un dels primers jocs que juguem amb ells, tat! M’amago! Tat! Torno a ser aquí! Ells estan comprenent les coses bàsiques d’aquest món, entenent com funcionen i expressant amb dolor o plaer com les viuen. Sentir que pertanyen a la família i que les seves coses li pertanyen és fonamental per construir la seva confiança i seguretat. I des d’aquesta certesa aniran triant allunyar-se, aniran triant donar, aniran triant compartir. Sabent que poden tornar, que poden dir que no. És una etapa on aquest si i aquest no, aquest JO i aquest TU tenen un gran significat. I us proposo acompanyar-lo amb tota la cura que es mereix!
Dels 0 als 3 anys necessiten sentir el seu JO. Estan en un moment EGOCENTRISTA i és sa que el puguin viure plenament. Encara no estan preparats per veure els altres iguals, per reconèixer tot el que succeeix. És a través de nosaltres que van entenent que som persones diferents i que sentim coses diferents i volem coses diferents. A poc a poc i en aquests 3 primers anys de vida. No és fins al final d’aquest cicle que comencen a voler jugar AMB d’altres infants, fins aleshores només juguen AL COSTAT dels altres. Per ells la capacitat de socialització no té sentit fins més endavant, per això som els adults qui gestionem les interaccions a aquesta edat i les paraules que nosaltres hi posem són fonamentals. No es tracta de fer discursos sinó de paraules senzilles i aclaridores.
Per això et necessiten AL SEU COSTAT, acompanyant-los en aquest viatge plaent cap a l’autonomia, cap a la diferenciació i cap a la relació que passa per sentir la teva presència, la seguretat de que hi ets i la pertinença de si mateix i les seves coses. Per això forma part del procés que els adults ens traiem les ulleres que portem de moralitats i hàbits que no ens serveixen.
Així, compartir des del plaer és sentir la pròpia pertinença.
Per resumir…Algunes consignes que ajuden:
- Observar-NOS i observar-LOS
Que ens passa a nosaltres? Sempre és la primera pregunta.
Després mirem què li passa a l’infant. Què expressa.
Si veiem que un altre infant li agafa de les mans el que té, mirem: es queixa o està còmode?
Els infants viuen el present. Potser aquella interacció li enriqueix. No fem un problema quan ells no el tenen. No ens avancem, esperem per intervenir.
Si no li agrada que li agafin és molt important que el recolzem.
Quan estem en sintonia amb el nostre fill, algunes vegades ja sabem que no vol que li agafin en aquell moment o bé perquè és un moment molt concret o bé perquè té un vincle molt especial amb un determinat objecte. Davant d’això ens podem anticipar i transmetre que no, abans que se li apropin. Una de les primeres paraules que pronuncien és el JO i el NO. Que el puguin veure en nosaltres per cuidar-los és un caminet que els ajuda a cuidar-se a si mateixos.
Si deixem que interactuïn i ell es queixa perquè no vol que li agafin l’objecte li podem dir “no t’agrada, el vols tu”. I amb un gest protegim que l’altre infant no li agafi. O si ja li ha agafat, li diem a l’adult que acompanya l’altre infant “ara, no li vol deixar”. I així li podrem retornar l’objecte al nostre fill.
- Sempre vol el que un altre infant té a la mà
Això sol passar sovint. No és que tingui un caprici d’agafar el que té un altre sinó que un objecte en moviment sempre és molt més atractiu que un de quiet al terra. Acompanyem sense jutjar, observem com s’aproxima, li expressem que ho té l’altre infant i li podem dir “a veure què li sembla a l’altre nen”. I depèn com vagi responent veurem si li va bé o no aquesta interacció.
- Quan no pot tenir el que vol… Acompanyar la frustració!
Si és ell el que no pot agafar el que vol o li hem hagut de tornar a qui ho tenia primer, és molt possible que plori o s’enfadi.
Les persones, quan ens sentim malament necessitem expressar-ho per alliberar-ho. Tallar aquesta expressió és no permetre que ho alliberi i pugui fer net per tornar al joc.
Si el distraiem o el tallem es queda aquell malestar a dins i més tard por sortir amb un plor o rebequeria sense motiu aparent.
Per això us convido a fer una cosa a la que potser no estem acostumades: estar amb el plor, estar amb l’enuig, permetre que l’infant expressi. Donar el temps. És tan senzill i tan difícil com no fer res, estar i acompanyar. I posar paraules simples “ho vols molt”, “no t’agrada.”.
La meva filla i jo som un equip. Jo estic amb ella i per ella. L’acompanyo i tinc cura d’ella, deixant-li espai i posant paraules a on ella no arriba. Sóc la seva còmplice en el joc, la seva guardiana quan necessita la meva protecció i el seu bressol quan necessita el meu consol. Així que si apareix un conflicte amb un altre infant jo cuido de la meva filla i sóc l’altaveu de les seves necessitats.
- Cada adult cuida del seu infant
Com a conseqüència de l’anterior apartat, ens podem relaxar en cuidar el nostre fill perquè l’altre adult és el responsable de l’altre infant.
Com a adults sentim molta tendresa cap a tots els petits i petites. És molt nodridor que ens centrem en el nostre fill, ell necessita el nostre escalf. I així cadascú està cuidat. A més a més, si necessitem col·laborar, després de cuidar el nostre infant podem aportar idees o propostes per cuidar a l’altre infant o adult.
En un moment d’aquesta etapa, quan ja s’adonen molt del que passa i del que volen però encara no tenen la paraula i el vocabulari per expressar-ho, solen passar per una fase de cops, mossegades, estirades de cabell… I dic fase perquè és un temps de transició, natural en el seu desenvolupament, i que acaba un cop obtenen altres recursos per viure-ho sense fer-se mal. És important que ho entenguem així, ho visquem amb aquesta tranquil-litat, sortim del neguit i del judici. Mai un infant és dolent. Simplement està passant per un moment de molt d’impuls corporal i pocs recursos verbals per canalitzar el que necessita. Ens necessita a prop per transitar aquesta conquesta. Nosaltres podem posar paraules al que està passant i ell pot anar aprenent dels nostres recursos. En aquest moment jo recomano donar-los una o dues paraules molt bàsiques i algun gest que poden assolir fàcilment i els ajuda molt. Com per exemple posar la mà davant i dir NO! Si ho fem nosaltres, ells a poc a poc ho van aprenent.
També molt important a reflexionar en aquesta etapa de cops o de conflictes, si el nostre infant l’està vivint amb angoixa, és la quantitat de temps que passa entre iguals. En aquests moments la relació entre iguals és un complement que pot nodrir, però no és una necessitat. Al contrari, una socialització massa precoç o en massa dosi pot ser viscuda amb malestar i estrés per no saber-la gestionar. Si veiem que pateix, en general o en una etapa concreta, replantegem-nos el temps que passa entre iguals i mirem de reorganitzar-nos. A vegades una retirada per un temps o passar menys estona compartint, ajuda a sentir la seguretat del niu i la fusió.
Des d’aquí us convido a entrar amb plaer a aquest diàleg de donar i rebre!
Continuem aprenent!
Mireia Batlle Castro
Juga-la! 