Ser germana gran i canviar de septeni alhora és tot un repte.

A casa estem atravessant aquest procés amb la meva filla gran. Poc se’n parla i se sap de com acompanyar les ràbies (no m’agrada dir rabietes, sembla que el nom les banalitza) en aquesta segona infància i poc se’n parla i poc se sap sobre el canvi que significa no ser una nena tan petita i no ser una noia. Aquest espai entre dues aigües que és el segon septeni, la segona infància.

Parlaré de mi, que d’això es tracta. Per mi ha sigut una remoguda molt gran ser mare de dos i viure el dolor de la meva filla en aquest canvi. Navegant la culpa, el rebuig, el cansament i surfejant temporals en els que m’he sentit perduda, desorientada i frustrada.

El que més m’ha ajudat és adonar-me del mirall que cada sentiment d’ella colpia en mi: la separació dels meu pare i la meva mare, els meus 8 anys i la meva ràbia no expressada, el ser filla de dues unitats familiars diferents, el ser germana gran en un canvi de septeni… I així és la criança: què son les filles sinó miralls en el que pots fer-te càrrec de nou de la pròpia història?

Això és el que més m’ha ajudat: veure’m, reconèixer-me i dir sí als meus dolors i les meves ràbies. Això m’ha permès veure-la amb ella i acompanyar-la des de l’amor i no des de la reacció. En això navego moment a moment, caient a l’aigua de nou cada cop que em despisto.

Sobretot se m’ha despertat la humilitat i el reconeixement cap a totes les persones que acompanyem infants i perdem els papers: no és gens fàcil!!! La frase que m’ha acompanyat més en aquests moments ha sigut: “jo sóc l’adulta”. Això m’ajuda a recolocar-me.

M’ha costat molt trobar recursos i pistes per a la seva edat, la majoria estan pensats per a infàncies més petites, això em fa preguntar: com a col-lectiu tenim en compte les necessitats específiques d’aquest moment de la segona infància (7-14 anys)?

Tot em fa pensar que anem de l’infantilisme a l’adolescència precoç i els deixem poques opcions intermitges.

Estem doncs en el repte d’acompanyar-la a ser una nena gran amb molta més comprensió del que succeeix al seu entorn i en la construcció de la seva identitat, separada de la mare i obrint camí amb el pare: cap a la vida!

A continuació us comparteixo alguns recursos que ens han servit per acompanyar-la en la ràbia i en la potència dels 8 anys, a vegades explotant a vegades brillant!

1 Els volcans 

Com a metàfora de la sensació interna de ràbia. Els hem pintat amb pintura de dits i hem buscat idees per expressar-los sense fer-nos mal. Nosaltres hem vist que els que més ens serveix en moments explosius és dir la paraula clau “STOP” i separar-nos una estona per deixar que passi.

 2 Contes

No he sabut trobar contes adequats a l’edat o que validin la ràbia i la seva expressió. Creieu que respirar o contar a deu us serveix?

Celebro la nova edició de “Tinc un volcà i no vull respirar”, amb moltes més idees d’atravessar la ràbia sense reprimir-la.

Algunes pel·lícules com la segona de la família Adams molt útil per les germanes grans de segon septeni. I també per a parlar i digerir aquesta transformació “Del revés” la 1 i la 2.

Un recurs que ens ha servit molt són els nostres contes inventats.

 3 i 4 Guerres

 Materials i espais per jugar a lluita, connectar des del joc i expressar l’energia forta.

Coixins, xurrus de piscina, pilotes, paper de diari, sac de boxe o similars…

Aquí una invitació a revisar què ens passa als adults amb aquesta expressió de lluita.

5 i 6 Expressió creativa

Pintura perquè flueixin les emocions, fang per connectar sensorialment i poder donar cops creatius i expressius i la caixa de sorra per expressar el món intern simbòlic.

En aquest camí he vist la importància de posar paraules al que anem vivint i anem sentint, a diferència del primer septeni ara la comprensió lògica juga un paper més rellevant.

També existeixen un munt de cartes projectives (com el dixit) que ens ajuden a treure emocions internes i parlar-ne.

7 La potència dels 8

Ens ha servit molt veure que l’explosió dels volcans destrueix i també crea: què podem fer amb tota aquesta força?

Autonomia i responsabilitat que es poden assumir: anar sola a l’escola, experiències amb iguals lliures de la supervisió de l’adult (colònies, vida de càmping, jugar al carrer…), joc i activitats de risc (escalada, arts marcials, joc lliure al bosc) i participar de les responsabilitats de casa (parar la taula, fer el llit, posar rentadora…). Hem fet la nostra pròpia llista.

I també hem fet una llista del donar i del rebre, què és el que ella dona i el que ella rep i com necessitem un equilibri en aquests gestos per cuidar la convivència. I relacionat amb això les conseqüències, que no càstigs, que se’n deriven. Aquest és un tema profund, per acomanyar des del respecte i l’adultesa i no des de la reactivitat i la ràbia pròpia, on l’autoestima i la connexió del vincle estigui sempre present.

 I més enllà de tot l’extern, el que fem és anar seguint les pistes del que va sortint dia a dia en els seus jocs, expressions i món simbòlic. Han canviat les seves figures d’identificació, així com el seu color preferit… Totes aquestes expressions són significatives i són la gran pista que tenim sempre al davant.

 Seguiré compartint al detall aquests recursos que aquí presento. Amb la idea de sumar, que ens puguin servir i amb ganes de rebre feedback de les vostres descobertes i així sumar idees. 

Mireia Batlle Castro

Ara ens trobareu a Juga-la!
Seguim vetllant la infància des d’aquesta associació on oferim espais de joc com a acompanyament a l’infant, la família i la comunitat educativa!

Segueix-nos!

📘 🐲 CONTES 🥀📗

Els contes formen part de la vida i especialment de la infància. I ho fan des de sempre i en totes les tradicions. Això ens mostra que és quelcom important en la vida humana, que ens ajuda, que ens serveix, que ens aporta coses importants.

En aquest temps acompanyant infants he pogut veure com els contes són un suport per a ells, tant per moments de plaer, moments de tranquil·litat, moments de relació, moments d’individualitat i moments de consol i comprensió.

És per això que he arribat a la conclusió que els contes acompanyen els moments vitals de les persones ajudant-les a fer-los front comprenent el que els succeeix i donant recursos per ensortir-se’n.

Els contes, d’un forma màgica, entren dins del llenguatge més profund de l’ésser humà, diolguen amb el nostre món intern i aporten calma com si d’un vàlsam d’ànima es tractés. Recullen totes les experiències i emocions mostrant a través de la fantasia i dels diferents personatges/arquetips la llibertat per ser i manifestar tot el que tenim a dins. Expressió molt significativa dins de cada context social i cultural que no accepta totes les expressions, i dins d’una contenció que triem ja que en el món de la convivència aprenem a limitar certs impulsos per no fer-nos mal.

Actualment han sorgit moltes tendències per ampliar les possibilitats d’aquests arquetips. Cosa que podem viure amb riquesa. Existeix el pensament que la nostra cultura ha estigmatitzat a alguns personatges i això pot limitar les possibilitats d’acció de les persones. És l’exemple clar en la llegenda de sant Jordi: el drac és el dolent, el cavaller qui té la força i la victòria i la princesa la debilitat i la que es deixa salvar. Quan això coincideix amb una realitat social limitant apareixen contes que ens ajuden a veure més enllà canviant rols: on es mostra el patiment del drac, la por del cavaller, la força de la princesa. Benvingudes ampliacions que ens ajuden a expandir-nos!

Alhora també voldria reflexionar sobre el poder dels arquetips clàssics i els contes tradicionals. Aquests van dirigits a l’inconsicent i parlen a parts que habiten en totes nosaltres: siguem del gènere que siguem. Totes tenim a dins el coratge, la por, la ràbia, la destrucció, el victimisme, la debilitat, la màgia, la creativitat, la saviesa, l’alegria, la tristesa… I els personatges dels contes clàssics cadascún encarna aquesta part de nosaltres permetent que ens poguem emmirallar i reconèixer amb total llibertat amb aquestes parts internes, moltes, socialment prohibides. Així, cadascú quan llegeix un conte se sent identificat o ressona amb coses diferents, segons el moment i la persona que és. Que alliberador és sentir que pots plorar la teva tristesa amb dumbo, amb l’aneguet lleig… Quan en la vida real tens tota una contenció. Que empoderador és deixar anar tota la ràbia i agressió en les històries de bruixes dolentes i dracs ferotges!

I que reconfortant és el missatge que hi ha darrera de TOTS els contes: sortir vencedor de totes les dificultats vitals. Perquè així és: el personatge es converteix en heroi davant les dificultats en aquest viatge on apareixen personatges col-laboradors i entorpidors (representant totes les emocions vitals) i en el que finalment s’esdevé el retorn a la pau i a l’alegria amb molts més recursos i permisos.

Per tant, des d’aquí un convit a valorar la tradició i també l’ampliació de rols. Perquè els contes són poderosos companys vitals, que ens acompanyen i ens ajuden a transitar i comprendre cada moment.

Per això tan important triar els contes segons el que viu l’infant i no avançar etapes que poden remoure pors que encara no estan presents en la seva vida. Escoltar en quin moment estan per aproximar-los recursos que estiguin a la seva alçada.

Un recorregut evolutiu dels 0 als 3 anys

El primer any de vida

En aquest temps l’infant està submergit en una descoberta sensorial i motriu. És per això que quan més riques siguin les qualitats dels materials que toca, veu, olora, escolta i degusta més nodridora és la seva experiència. Alhora també són constants les conquestes motrius des de mirar a voler tocar un objecte, en la constant coordinació de tot el cos fins a arribar a agafar-lo. Tant sigui en moure la mà per agafar com en desplaçar-se per atrapar l’objecte. I quan hi interacciona és quan entra en joc aquesta sensorialitat.

L’infant es troba en aquest moment, per això recomano poder passar dels objectes diversos, i fer una evolució des del tovalló amb colors llampants, a la tela amb diferents textures i etiquetes (doudou), a finalment un conte de tela amb diferents sensorialitats i possibilitats de motricitat fina. Remarco la importància de la qualitat sensorial amb elements naturals i de la bellesa d’aquests. La seva experiència és totalment tàctil i motriu.

I podem anar oferint-los aquesta gamma al ritme de la seva evolució amb el cos i els objectes.

Quan comencen a reconèixer imatges, prop de l’any, la millor opció és partir d’imatges reals i quotidianes. Existeixen àlbums de tela on podem posar fotografies pròpies.

Entenent aquest moment no recomano introduir imatges en dibuixos, ni històries simbòliques que encara no poden comprendre, abans de l’any o de que mostrin aquesta comprensió.

Al voltant de l’any

Comencen a tenir interès per mirar imatges, per entrar en la quietud i tenir una experiència visual en interacció amb un petit joc que ofereix l’adult a través de sons.

Jo recomano primer oferir contes amb imatges reals, de cartró que puguin manipular autonomament i amb una imatge per pàgina.

Les imatges reals les poden comprendre perquè és la realitat que els envolta. Tendim a oferir molt aviat la representació a través de dibuixos en un moment en què ells no associen aquesta relació. I també tendim a oferir contes amb molts estímuls: plens de colors i imatges diverses. Un factor important a valorar en aquest moment és la senzillesa i la realitat.

Són molt enriquidors també els contes que ofereixen jocs vinculats als jocs espontanis que ja fan ells: el cu-cut, amagar-se i aparèixer, el tirar les coses… Així hi ha contes que tenen solapes que amaguen, contes amb textures que permeten ampliar la seva descoberta sensorial i contes que demanen una interacció motriu com omplir i buidar, treure i posar, tapar i destapar… Observar el joc de l’infant ens ajuda a veure quin conte està en consonància amb ell. Aquí els adults podem oferir jocs a través de posar sons als animals, posar cançonetes a alguna imatge, obrir i tancar el conte, aproximar el conte al cos per fer pessigolles, o petits ensurts/sorpreses.

I sempre aquests contes han de ser amb un material que el pugin mirar sols, gestionant el pas de les pàgines, sense perill de trencar-los.

De l’any als dos anys

Des d’aquesta escolta al seu moment evolutiu, els infants van entrant en el llenguatge a través de gestos, comprenent les nostres paraules, associant símbols… És aquí quan podem començar a introduir contes amb dibuixos. També un indicador és la seva entrada en el seu propi dibuix i el fet de voler representar amb el seu gargot o el seu joc simbòlic d’imitació de personatges i rols.

Podem tenir en compte que la qualitat segueixi estant present a partir d’imatges belles i dels materials del llibre. Tendim a donar qualsevol dibuix a l’infant, qualsevol historieta a l’infant i no totes són igual d’enriquidores.

A mida que el llenguatge simbòlic va prenent espai, més enllà del mirar imatges quotidianes i de petits jocs, és molt important seguir presentant un material adequat al seu moment maduratiu. És a dir que la història que li posem al davant, sigui en conte escrit o en llenguatge oral, tingui a veure amb ell. Així podem oferir-li contes sobre les coses que li agraden, tenint en compte el seu món simbòlic: vehícles, animals… I a poc a poc aquests personatges aniran prenet emocions i també la vida quotidiana anirà omplint-se d’emocions que l’infant expressarà: pors a l’anar a dormir, dolor en separar-se de la mare, cops al relacionar-se amb d’altres infants, la pèrdua d’algú estimat, l’alegria del joc, l’alimentació, els enfadus, els límits, el controlar els esfínters, la gelosia, l’arribada d’un germà… Tots ells moments vitals que els contes acompanyen des del seu llenguatge i en el que troben molta comprensió i molts recursos per fer-hi front. És important que llegim els contes i que mirem si acompanyen les emocions des de l’adoctrinament o la moralina, o si tenen una cura emocional sensible i atenta. On l’infant hi trobi consol i no judici o culpa.

I que sobretot els contes siguin un moment de plaer compartit, en família, de companyonia i amor, per a través d’un llenguatge de joc i símbol totes les persones ens acompanyem les unes a les altres càlidament.

I també us convido molt a crear des de la veu, inventant historietes que parlin de les vostres aventures diàries i de com us ensortiu amb elles.

Espero haver-vos aportat algunes idees i recursos per acompanyar la vida amb contes.

Que tingueu bona diada ben contada!

Mireia Batlle.

Des d’una mirada de sensibilització cap a la cura i l ‘acompanyament respectuós de la primera infància, us oferim un  espai de trobada quinzenal entre nadons i les seves famílies a Solsona.

Un indret i un temps de dedicació mútua des de la presència i l ‘escolta per a poder compartir vivències i necessitats d’aquest moment de vida, en intimitat i amb relació.

Cada infant i cada família són únics, confiar i connectar amb els recursos que cadascú té i pot desenvolupar, les diferents maneres i riqueses d’acompanyar, ocupant cadascuna i un el seu lloc dins de de la família.

Ens trobem a l’Estudi, C / Carme, 3. Solsona.

Dates : Dimecres 04 i 18 d’abril / Dimecres 02 i 30 i, Dissabte 19 de Maig / Dimecres 06 i 13 i, Dissabte 09 de Juny

Per a l’acompanyament respectuós de la petita infància

assessorament i supervisió a escoles bressol

El pilar bàsic del nostre assessorament és la sensibilització del professorat amb les
necessitats evolutives dels 0 als 3 anys. Un cop som sensibles amb aquestes, podem
mirar-nos a nosaltres mateixes, els infants, les famílies, els espais, les propostes i el dia
a dia amb ells, amb una mirada que estigui amb consonància amb la seva realitat. Això
implica parlar d’amor, de respecte, de llibertat i límits.
Una mirada de supervisió per cuidar que el que oferim als infants estigui amb sintonia
amb les seves necessitats vitals: ser estimats, disposar de l’espai i el temps d’exploració
lliure i rica, i tot això dins d’un marc seguritzant i acollidor.

COM ENTENEM L’INFANT?

L’infant és un ser únic i capaç, amb tot el seu potencial a dintre per desplegar. La nostra mirada és la de confiança absoluta en el que ja és i creiem fonamental respectar i protegir aquesta
essència interna.
Al llarg de la nostra trajectòria de formació i acompanyant infants hem pogut constatar quins són els pilars bàsics que cal oferir als infants perquè ells es puguin desenvolupar amb tota la seva potencialitat i harmonia.
Es tracta de, simplement, donar espai perquè ho puguin fer i, per tant, serà de gran valor
l’ambient que els oferim per a fer-ho.

Quan parlem d’ambient, ens referim:
• Al caliu emocional que sosté a l’infant a través dels vincles humans, que amb una mirada amorosa cap a la seva persona, impulsen la seva lliure expressió i l’acompanyen per tal
d’entendre-la i satisfer-la.
• A la riquesa dels espais i materials que l’envolten, oferint possibilitats riques per als sentits, el moviment, la comunicació, la creativitat i les comprensions lògiques. Respectant la manera, el ritme i el temps personal de cadascú.
• A la protecció que s’esdevé de límits que ens cuiden a les persones, als espais i als
materials.
Per poder oferir aquest ambient, cal fer un procés de sensibilització amb les necessitats reals dels infants, un procés de consciència sobre la mirada pròpia cap els infants que és , al cap i a la fi, una mirada cap a la relació que cadascú tenim amb nosaltres mateix*s.

COM ENTENEM L’EDUCACIÓ?

Entenem doncs l’educació com el diàleg espontani que sorgeix de l’infant amb interacció amb el món que l’envolta. I els educadors són els artesans que tenen cura d’aquest diàleg entre l’infant i l’ambient, l’infant i la resta d’infants, l’infant i el seu món interior.
Hi ha moltes manera de plantejar aquest diàleg i nosaltres apostem per una vessant
respectuosa amb les necessitats dels infants. I sentim important posicionar-nos en això ja que no és tan evident com pot semblar. L’educació ha passat per moltes tendències i a vegades s’ha posat a l’infant al servei de les necessitats socials i no a la inversa.
Nosaltres volem recuperar l’educació com un diàleg centrat en la persona i a favor de la seva realització humana. Per això se’ns fa tan rellevant poder supervisar actituds internes cap als infants, els espais i materials que els oferim, les propostes que els fem, els ritmes i els temps en els que emmarquem, com tenim cura del seu intern, de les seves relacions i del seves capacitats dins d’un procés d’aprenentatge constant i global.
Partint de l’evidència que l’infant es construeix per si sol, fent les seves pròpies connexions, la tasca de l’educador és acompanyar-lo en aquest procés des del respecte i la seva tasca principal és tenir cura de l’ambient que l’envolta perquè hi trobi tot el que necessita per satisfer les seves necessitats internes.
Cada infant, si l’observem, ens mostra les seves pròpies inquietuds (emocionals, relacionals, corporals, creatives, lògiques…) és per això que observar-se a un mateix i als infants és la primera aptitud de tot educador. Ressonar amb el que està passant per cuidar-ho, tenir eines per acompanyar-ho i recursos per oferir-li allò més adequat. Es tracta d’un art constant, l’art d’educar.

La primera tasca de l’educació és agitar la vida, deixant-la lliure perquè es desenvolupi.
Maria Montessori

EIXOS DE L’ASSESSORAMENT

• Vincle nodridor: mirada i actitud de l’acompanyant, la cura de les emocions i el món
interior.
• Les cures individuals: esfínters, alimentació, son.
• Entorn ric: espai, materials i propostes.
• Ambient relaxat: ritmes i temps.
• Autonomia: moviment lliure, joc autònom i activitats quotidianes.
• Relació entre iguals: socialització i conflictes.
• Estructura seguritzant: rituals del dia, contenció emocional i límits.

COM HO FAREM?

Una sessió col·lectiva inicial de 2h: sota el títol “Sintonitzant-nos amb les necessitats
vitals dels infants”.
Espai de conversa amb una petita dinàmica vivencial. I finalment un torn d’expressió
sobre les necessitats de cada mestra i aula per a la supervisió.
Una supervisió per aula.
Observació de 3h en la vida diària de l’aula. En horari de 9 a 12h.
Posterior supervisió individual amb la mestra. 1h de conversa entorn a la vivència del
matí. Aportant reflexions i propostes d’acord amb els eixos d’assessorament abans
esmentats.
Una sessió col·lectiva final de 2h on es farà un recull de les reflexions necessàries i
importants fruit de les supervisions, amb propostes per part de la persona que
assessora i una posada en comú de l’experiència per part de l’equip docent.

Aquest és el pac bàsic de l’assessorament. Segons el centre i les necessitats es poden
ampliar les sessions col·lectives, el número de supervisions a l’aula i oferir treball amb
les famílies a partir de xerrades comunitàries.

Posa’t en contacte amb nosaltres per saber-ne més: jugala.jugala@gmail.com

Hoy en día son muchas las posibilidades de juego para ofrecer a los bebés: cunas, parques, mantas de actividades, gimnasios, sillas, hamacas, tronas, móviles…

Pero son todas ellas beneficiosas para el desarrollo armónico del recién nacido?

Vivimos en un mundo de adultos y todo está hecho a nuestra medida y para nuestra comodidad. Y muchas veces esto no encaja con lo que necesita el bebé.

Entonces, qué ocurre si partimos de lo que necesita él como orientación para escoger lo que le puede satisfacer?

Las necesidades motrices en los primeros meses de vida

Al nacer, los bebés necesitan contacto, piel, brazos y calor como continuidad del vientre materno para poder ir pasando de su ambiente envolvente y acuático a un ambiente donde sienten su propio peso caer, su gravedad. Como sabéis esa sensación les provoca angustia y reaccionan abriendo los brazos como defensa.

Aquí lo que más ayuda es estar en los brazos de mamá y persona más cercana, en contacto con el latido del corazón y sintiendo el calorcito de la piel. Los fulares y bandoleras son ideales para moverte unidos a ellos. Existe la prudencia y el miedo de ponerles dentro del portabebés siendo tan pequeños. Los fulares de tela y las bandoleras están diseñadas para respetar la fisonomía del recién nacido, su espalda en forma de C, su posición en forma de ranita y su cuello recogido por la tela y reposado en el pecho del adulto. En mi caso personal, ofrecimos brazos y piel con piel los primeros días y transportábamos a mi hija con un saquito abrigado que llevábamos en los brazos. Hacia el mes ya la pusimos en la bandolera y ella dormía muy cómoda allí. Es muy importante que los portabebés respeten la ergonomía, la forma del cuerpo, natural del bebé. No es bueno para ellos ir colgados de las ingles, ni tampoco ir hacia delante. Deben ir en posición de ranita con la espalda en forma de C y cogidos del pliegue de la pierna.

Existen otros elementos para envolver a los niños como cunitas con mantas, mantas-abrigo,… que envuelven todo el cuerpo. Lo prioritario es sentir el arrope humano, no solo se envuelve al bebé de algo que le toque si no que se le envuelve emocionalmente, transmitiéndole seguridad en nuestra presencia. Pueden ser útiles para resguardarse del frío o para momentos puntuales, siempre y cuando eso lo acepte con agrado. Si expresa malestar no es necesario pasar por esa experiecia. Nunca deben substituir el contacto humano, tan necesario en este momento vital.

Lo mismo sucede con el moisés, las cunas o los cochecitos, pueden ser útiles, para momentos puntuales y siempre y cuando sea gustoso para el bebé. Nunca un substituto del arrope humano.

Poco a poco van estando más tiempo despiertos y quieren descubrir el mundo. Aunque nos parezca poca actividad, ellos están sumergidos a un sinfín de sensaciones y acciones que tal vez no percibamos. Empiezan a tener interés por mirar, por los sonidos, se descubren las manos, los pies, a coger cosas y a realizar sus primeros movimientos; desde agitar sus extremidades a girarse de lado.

En este momento de exploración, qué podemos ofrecerles para facilitar todas estas conquistas?

Al suelo y boca arriba

El bebé necesita estar en el suelo para tener visión y movilidad.

Dónde? En una superficie cálida en el punto justo entre blando y duro para que su cuerpo no se hunda. Los bebés necesitan un suelo que les de dureza para poder sentir su cuerpo y iniciar sus movimientos en oposición a el. Si la superficie es blanda, se hunden y les es más dificultoso moverse. Un suelo de parquet es ideal, o existen mantas o alfombras adecuadas a esta sensación dura y cálida.

Necesita un entorno simple

Un entorno con demasiados estímulos saca al niño de su propia escucha corporal, hacia si mismo y lo que le rodea. Estar en el suelo boca arriba ya es más que suficiente, aunque desde la mirada de adulto no lo sepamos apreciar porque ya hay muchos detalles sensoriales que ya tenemos interiorizados.

Las mantas de actividades suman estímulos a la experiencia. No quiere decir que no las podamos usar, pero si que podemos plantearnos cómo y cuándo las usamos y qué tipo de manta. Partiendo de que la necesidad es de permitir una escucha interna lo más enriquecedor es una superficie lisa, sin actividades. Eso como entorno diario y constante. Así, que si queremos ofrecerle una mantita podemos elegir una que cumpla los requisitos para su movilidad y que tenga una cantidad de estímulos sencilla. La mayoría son de muchos colores vivos, en cambio es más neutro una propuesta tranquila de colores. Pensemos que para ellos todo es información sensorial, cuánta más calidad sea el material que le ofrecemos, más eriquecedora será su experiencia. Así que, podemos fijarnos en la calidad de los elementos para tocar: diferentes texturas, sonidos, formas… con materiales naturales, ricos y cuidados.

Los gimnasios y los móviles, suelen ser cosas que cuelgan y que el bebé puede mirar desde a bajo. Como propuesta permanente vemos que aleja al niño de su escucha interna. Así que debería ser algo que le ofrecemos en un momento del día por un tiempo corto, unos 10 minutos. Y aquí también podemos elegir qué tipo de meterial y de cuántos estímulos. Los aparatos eléctricos suman sonidos y luces que pueden aturdir los sentidos, será muy importante cuidar el tiempo de exposición. Existe la propuesta de móviles Montessori que se pueden comprar o hacer en casa, que están muy ajustados al momento evolutivo del bebé. Inicialmente son en blanco y negro y poco a poco van añadiendo colores y otros elementos a medida que el pequeño va pudiendo apreciarlo.

Así, la opción permanente y diaria más adecuada es estar en el suelo con todo el campo de visión disponible y con todo el espacio para realizar sus movimiento.

Boca arriba

Boca arriba es la posición base para explorar, desde la que el bebé es autónomo para moverse teniendo autocontrol de si mismo y desde la que pueda interactuar con el ambiente.

Cuando empiece a moverse empezará a dar vueltas sobre su eje, como las agujas del reloj, también se pondrá de costado moviéndose hacia los dos lados. Y con el tiempo se dará la vuelta  y se pondrá boca a bajo por si mismo. Puede que exprese malestar porque al inicio no tiene la tonicidad para aguantar su cuello, entonces le cogeremos y lo volveremos a poner en la posición incial: boca arriba.

Juguetes

Qué juguetes enriquecen el juego del bebé?

• Manta infantil
• Móviles 
• Primeros objetos

Cuando empiezan a rotar sobre si mismos, a ladearse y a querer coger lo que cuelga de los móviles, es el momento de empezar a ofrecer dos o tres objetos a su lado. Simplemente dejarlos a su lado y el interactuará con ellos como considere. A veces, tendimos a mostrarle que hay que hacer y precisamente a ellos les enriquece descubrir por ellos mismos el objeto y encontrarle el uso que ellos descubran, tal vez diferente al que nosotros usamos.

Qué tipo de objectos? Objetos fáciles de agarrar y con riqueza sensorial. Pueden ser tan cotidianos como una flanera, una cuerda, un sonajero o existen materiales pensados para este momento como la pelota Pikler o sonajeros para bebés. Lo importante es que se puedan coger fácilmente y sean diversos en sensaciones sensoriales: diferente textura, peso, tamaño, color, sonido, olor, frío, caliente,…

• Cesta de los tesoros

Cuando ya se ponen boca a bajo y dominan esta posición con total placer podemos pasar de los pocos objetos a una pequeña cesta con objetos dentro y después una cesta completa de tesoros.

Una cesta de tesoros es una cesta, normalmente de mimbre porque es un buen material, llena de objetos cotidianos con diferentes calidades sensoriales. Pensemos que ellos están descubriendo el mundo a través de la boca y las manos y que lo que los ofrecemos cuánta más calidad y diversidad tenga más rica será su exploración.

Es muy interesante en el momento que empiezan a desplazarse ofrecerles cosas que ruedan.

Estar con él

Su momento de exploración no es un momento de separación de la persona que le cuida. En los primeros tiempos es una nueva conquista que pide acompañamiento y compañía. Compañía para segur sintiéndonos allí, para compartir los nuevos logros y para disfrutar juntos de ese momento. Y poco a poco se convertirá en un momento que podéis compartir y también en un momento dónde cada cual hace sus cosas. Cuando ya sea un espacio familiar y conocido.

Este espacio de autonomía no es una obligación. Todo lo contrario, los avances vienen siempre por propia decisión y placer interno. Si el bebé se queja significa que quiere otra cosa: brazos, alimentación, higiene…

Cuando le hemos ofrecido entornos estimulantes y decidimos cambiarlos por otros más sencillos puede que también exprese malestar. Está acostumbrado a otro nivel de estimulación y ha perdido el contacto y diálogo consigo mismo, y se queja porque no tiene otros recursos. Necesitará de nuestra compañía para superar ese momento y reencontrarse otra vez con su exploración desde su interior. Muchas familias cuando hacen este cambio expresan que el niño se queja porque se aburre. El bebé necesita un tiempo para retomar su diálogo interno y necesitaremos paciencia y compañía para recuperar este momento con alegría.

No ponerle en ninguna posición que no haya conquistado por si mismo

Esto significa que en su tiempo de juego siempre lo dejaremos boca arriba y no en ninguna otra posición que no haya conseguido por el mismo. Porqué? Porque cada vez que el bebé conquista una nueva posición es porque ha desarrollado toda su capacidad corporal en relación a si mismo y al espacio para poder sostenerla sin peligro. Si respetamos su tiempo y su ritmo de desarrollo permitimos que sus movimientos sean desde el punto en que su cuerpo y su capacidad están preparados. Cuando nos adelantamos le estamos pidiendo al cuerpo que asuma algo que todavía no puede sostener. Eso le creará un esfuerzo, una tensión corporal y un desequilibrio en su desarrollo, ya que para lograr algo nuevo necesita madurar su cuerpo y su comprensión. Tendremos un cuerpo en tensión y le habremos quitado la posibilidad de aprender, cosa que da mucha satisfacción interna y le habremos quitado recursos que después necesitará para hacer otros movimientos. Se trata de dejar espacio para que el niño construya a su ritmo y manera su propio esquema corporal, la percepción de si mismo y de su interacción con los objetos y el espacio. Además de eso también tiene un impacto a nivel emocional, ya que tener espacio para ser uno mismo es recibir amor, respeto y confianza en si mismo y tener el tiempo para desarrollarse es también sentir sus capacidades para aprender, valerse por si mismo y sentirse satisfecho del logro, cosa que transmite autoconfianza y autoestima.

Ponerle boca a bajo

Existe una presión con que el niño debe tonificar su cuerpo y la preocupación de que su cabeza quede plana al estar siempre boca arriba.

Estas dos situaciones no son problema si cogemos el bebé en brazos y lo porteamos. En esa experiencia él podrá descubrir la tonicidad de su cuerpo desde el recogimiento de sus cuidadores. El problema ha aparecido con el uso de las cunas, los cochecitos y las mantas, alejado al bebé del contacto humano y dejando siempre al niño en la misma posición. Es cierto que estos elementos pueden ayudar en momentos puntuales en que el adulto necesita hacer cosas, pero no deben ser de uso prolongado y siempre bajo el agrado del bebé. Usar el portabebés es una buena solución para hacer cosas, despejar la cabeza y dar posibilidades al cuello.

Entonces, el bebé no necesita estar boca a bajo ni ejercitar el cuello de forma forzada y desagradable. Desde los brazos queridos tendrá ocasión de hacerlo con gusto.

Cuando ponemos a jugar el bebé boca a bajo se apoya en la ayuda del adulto para estar en esa posición y muchas veces se desconecta de su propio movimiento, y deja de usar sus recursos para ladearse y darse solo la vuelta. Lo que luego le quita recursos para mover su cuerpo a las siguientes fases y le resta equilibrio en su esquema  corporal. Aunque ellos siempre buscan la manera de reequilibrarse.

Sentarlo

Existe una tendencia social a sentar a los niños para llevar una vida como la de los adultos: sentado entre cojines, en la trona, en la hamaca,y cuando ya ven que se sostiene un poco le dejan sentado para jugar. Ninguno de estos gestos es apropiado para el cuerpo del bebé, si no se sienta por si solo es que su musculatura no está prepara para ello y entonces volvemos a crear una tensión, un desequilibrio y una desconexión de su desarrollo espotáneo y armónico.

La propuesta es dejar al niño boca arriba y dejar que realice sus movimientos por él mismo. Normalmente suelen, y en este orden, rotar sobre si mismos, ladear, ponerse boca a bajo, dar la vuelta entera (hacer croquetas), luego reptar (desplazarse arrastrando el cuerpo), gatear y finalmente sentarse. Tardan en sentarse todo este proceso de movimientos.

Muchos dicen “mi hijo no gateó”. Cuando sentamos al niño, el ya puede gozar de esa posición y a veces ya no vuelve a recuperar los movimientos que dejó atrás, como el desplazamiento por el suelo. Y desde la posicón de sentado ya pasan a la verticalidad, pero sin todo un desarrollo corporal rico, que le hará tener menos equilibrio, menos recursos para sostenerse de pie en equilibrio y menos recursos para aprender a caer y volver a levantarse. A parte de las consecuencias emocionales que he comentado anteriormente.

Ponerle de pie y darle las manos para andar

Existe la creencia social que hay que ayudar al niño a caminar. El niño tiene toda la vida para caminar, si tarda dos meses más o menos eso es insignificante para toda una vida en bipedestación. Así que, nos importa más que el niño camine cuando eso sea armónico para su cuerpo y su ritmo de desarrollo, cuando haya solidificado todas las fases anteriores tanto corporal, psíquica y emocionalmente.

Hay mucho desconocimiento cultural a cerca del proceso de como el niño aprende a andar ya que no le dejamos hacerlo por si mismo y siempre nos adelantamos pensado que le ayudamos. A esta altura ya habréis podido entender porque no le ayuda adelantarnos a su propio proceso de desarrollo interno. Así como las semillas, el bebé tiene dentro todo su programa de desarrollo programado, y solo hay que darle el espacio para que se despliegue.

La primera conquista en vertical no es andar, es ponerse de pie. Inicialmente apoyado en un lugar. Para ponerse de pie lo suelen lograr desde el desplazarse por el suelo poniéndose de rodillas y alzándose. Primero se ponen de pie usando un apoyo y caen muchas veces. Cuando dominan su cuerpo en el suelo tienen muchos recursos para aprender a caer sin hacerse daño y volver a levantarse. Los golpes forman parte del proceso de aprendizaje, podemos ponernos al lado y acompañar su caída para que no sea dolorosa, es importante dejarle caer para que aprenda a gestionarse el mismo. Inicialmente sabrán subir pero no bajar, y a poco a poco irán aprendiendo a hacerlo. Puede que lloren porque no saben volver al suelo, entonces podemos ir y ponerle en posición inicial. La posición inicial va variando. Cuando saben darse la vuelta, ya no van a querer que les pongas boca arriba, quieren estar para bajo, esa será su posición inicial. Cuando saben sentarse, esa será su nueva posición inicial. Y cuando sepan estar de pie, también querrán esa posición inicial.

La siguiente conquista es desplazarse de pie, apoyado y de lado. Eso es, los humanos empezamos a andar de lado porque el pie va plano. Dominar el punta – talón se da más adelante. En este punto suele suceder que como el bebé ya se pone de pie le damos las manos para hacerle andar, con lo que él pierde todo su propio equilibrio interno, no va seguro en absoluto, es dependiente total del adulto y éste último sufre bastante de espalda. Es muy importante que respetemos al niño, todavía no anda, dejémosle ensayar esta nueva posición y el desplazamiento, con apoyo y de lado.

En ese ensayo de subir y bajar con apoyo, el siguiente paso será aprender a levantarse del suelo sin apoyo y empezarán a usar la posición de sentadillas para bajar al suelo y volver a subir.

Y el siguiente paso, primero de muchos, será dar su primer pasito. Al inicio dará dos pasos y caerá y después irá ampliando sus distancias. Es muy importante dejar que sea él quien camine, ya que esto le da una prudencia en el movimiento y una gestión de en qué lugares se mete, él asume la responsabilidad y va al ritmo y a la velocidad que necesita. De lo contrario le ponemos en situaciones que le van demasiado grandes y él mismo pierde el control de si, pierde su prudencia y se lanza sin autodominio.

Emmi Pikler, pediatra, observó el desarrollo motriz de los bebés en movimiento libre, sin intervenciones y vió los diferentes movimientos por los que pasan los bebés es su proceso hasta el desplazamiento vertical. Fue precursora de este método afirmando como dejarles en esta libre interacción crea un beneficio en su desarrollo motriz pero también en todas los aspectos del ser.

Estos son los movimientos que ella observó:

En este viaje motriz de los primeros meses de vida es muy importante darles el espacio y el tiempo para que puedan desplegar ellos mismos sus propios recursos.

Esto afecta de manera fundamental la construcción de sus pilares en su desarrollo como persona. Afortunadamente somos seres con mucha capacidad de resiliencia y podemos salir adelante con todo, aun con condiciones adversas. Esto no significa que no podamos ofrecerle aquello que le ayudará a desarrollarse con más bienestar, autoconfianza, autonomía y recursos propios. Con la fuerza de sentir que su familia confía en el y le da el espacio para ser, a su manera y a su ritmo.

Mireia Batlle

Madre, maestra, psicomotricista y terapeuta gestalt.

Vetllant la infància.

XERRADA a Gelida,

⭐ Nodrir el cor dels infants ❤️

Dissabte 3 de març estarem compartint la nostra mirada cap a la infància, parlant del desenvolupament infantil i les seves necessitats dels 0 als 3 anys. Una mirada amorosa i respectuosa per nodrir el cor dels infants.

🚻 Us proposarem entrar en consonància amb el moment del vostre fill o filla per poder acompanyar-l@ amb major consciència i comprensió.

🚼 Hi trobareu un petit espai de joc per als nadons. No per infants que ja caminen, necessiten un espai més ampli i adequat.

🥁 Us presentarem els serveis a la petita infància a Gelida.

☀️ ESPAI NADÓ
Facilita Lluïsa Plans, Miralls de Mare

Dimarts a les 11h.
Lloc: Escorxador de Gelida.
Servei gratuït.

🌈 ESPAI FAMILIAR – juguem en família (0-3anys)

Facilita Mireia Batlle, Vetllant la infància

Inici a l’abril.
Dos grups de joc setmanals:
💫 6 – 18 mesos Dimarts de 17:15 – 8:30h
💫 18 – 36 mesos Dimecres de 17:15 – 18:30h

Lloc: Escorxador de Gelida
Cost: 20€/mensuals.
Inscripcions a http://www.gelida.cat

Presència

 

Fantasmes

• L’estàs abandonant!

• El problema

…Si el meu fill té bon aspecte, està animat i actiu

… Si jo li deixo l’espai i el temps per ser, el respecto

Aleshores tot el que ell faci és el que li cal fer, vagi més tard, més d’hora o se salti passos.



• Anem tard / anem d’hora

• Fer-se mal per fora

• Fer-se mal per dins

Seguir el procés emocional de l’infant és acompanyar-lo en el que necessita per guarir-se.

• No em vull equivocar!

Tornar

Tornar a enfocar una situació amb una mirada nova és un enriquiment per a la vida. així que estem a temps de canviar la manera d’acompanyar, l’actitud amb la que afrontem alguna cosa, l’espai que oferim als infants,… el que ens sigui necessari per cuidar-nos.

quina és l’ajuda que ajuda?

Sant tornem-hi!

• Posar paraules

• Reassegurar

• Permetre, dins del que podem sostenir

Estimats Reis de l’Orient,

Per mi el Nadal és l’arribada de l’hivern, arribem a la màxima foscor i neix a poc a poc la llum, que va creixent dia a dia… En aquest moment és quan decidim celebrar el naixement i la vida, celebrar els nostres infants. Són dates especials on la natura ens convida a contactar amb el caliu de la llar, a reunir-nos al voltant de l’escalfor i al voltant de les persones estimades. Hivernem. I decidim valorar el que ens ho permet: les soques que ens donen llenya, els llums que ens il-luminen, els avets símbol de verdor i vida entre els arbres pelats… I tot això ho simbolitzem amb la màgia dels reis que veneren la vida, la infància i el naixement. És el moment dels nens i les nenes petites i de les que viuen dins de nosaltres, els adults. Si ens deixem, alguna cosa es desperta; una calidesa amorosa i d’agraïment ens impregna.

Estimats Reis de l’Orient, vosaltres sou portadors d’aquesta màgia i teniu una missió molt important. Per això us vull convidar a reflexionar sobre els missatges que ens feu arribar, què volem transmetre als nostres infants?

“Segur que t’has portat bé aquest any…?”

I jo us pregunto, segur que és això el que voleu difondre?

Volem entar en un missatge de control, de supervisió, de por, de càstigs i premis?
O volem repartir un missatge d’amor incondicional, d’acceptació, de regal sense condicions perquè avui vinc a venerar qui ets i això és valuós facis el que facis.

Si un infant es “porta malament” és que no se sent bé. No es tracta que sigui dolent o bo, es tracta sobre si es troba en benestar o malestar. I si no se sent bé, són la seva mare i el seu pare els responsables de revisar què li està passant per poder oferir-li el que necessita. Potser necessita més espai per moure’s, potser necessita més temps lliure, més estones de contacte amb la seva família, potser té un conflicte a l’escola, potser hi ha alguna tensió a casa i ell l’està absorvint… Mil possibilitats!

Siusplau, Reis de l’Orient, ajudeu-nos a inclinar davant la infància, a aprendre de la seva inocència i espontaneïtat i a escoltar-los. Si “no es porten bé” alguna cosa està passant, alguna cosa ens volen dir.

Per tant, Reis, us demano que repenseu el que ens dieu!

He sentit molts missatges com aquests:
“Vigila, que els reis t’estan vigilant”
” Si fas això els reis no et portaran res o se t’enduran les joguines o et portaran carbó”

Pares, mares, ajuntaments… Repensem: volem donar missatges de por, vigilància, càstig, xantatge?

Igual de perillós és entrar en el premi: ” si ets bona et portaran moltes coses!”

Deixem de parlar en condicional ” si…” per dir: t’estimo, no et demano res, ets vàlid tal com ets i avui decideixo fer-te un regal per expressar-te el meu amor sense condicions.

Com ens sentiríem si la nostra parella ens digués: t’estimo si em fas el sopar cada dia? Si ens posem en la seva pell ho entenem millor.

I si hi ha algun malestar fem per ocupar-nos-en amb maduresa i responsabilitat, hi tenim molt a veure.

És a les mans de tots els adults que aquest Nadal volem celebrar la infància, fem-ho des de l’amor i el respecte.

Estimats Reis de l’Orient, segur que ens voleu ajudar!!!

Què us sembla començar per dir:

“Has sigut feliç aquest any?”

Mireia Batlle – Vetllant la infància