Ser germana gran i canviar de septeni alhora és tot un repte.

A casa estem atravessant aquest procés amb la meva filla gran. Poc se’n parla i se sap de com acompanyar les ràbies (no m’agrada dir rabietes, sembla que el nom les banalitza) en aquesta segona infància i poc se’n parla i poc se sap sobre el canvi que significa no ser una nena tan petita i no ser una noia. Aquest espai entre dues aigües que és el segon septeni, la segona infància.

Parlaré de mi, que d’això es tracta. Per mi ha sigut una remoguda molt gran ser mare de dos i viure el dolor de la meva filla en aquest canvi. Navegant la culpa, el rebuig, el cansament i surfejant temporals en els que m’he sentit perduda, desorientada i frustrada.

El que més m’ha ajudat és adonar-me del mirall que cada sentiment d’ella colpia en mi: la separació dels meu pare i la meva mare, els meus 8 anys i la meva ràbia no expressada, el ser filla de dues unitats familiars diferents, el ser germana gran en un canvi de septeni… I així és la criança: què son les filles sinó miralls en el que pots fer-te càrrec de nou de la pròpia història?

Això és el que més m’ha ajudat: veure’m, reconèixer-me i dir sí als meus dolors i les meves ràbies. Això m’ha permès veure-la amb ella i acompanyar-la des de l’amor i no des de la reacció. En això navego moment a moment, caient a l’aigua de nou cada cop que em despisto.

Sobretot se m’ha despertat la humilitat i el reconeixement cap a totes les persones que acompanyem infants i perdem els papers: no és gens fàcil!!! La frase que m’ha acompanyat més en aquests moments ha sigut: “jo sóc l’adulta”. Això m’ajuda a recolocar-me.

M’ha costat molt trobar recursos i pistes per a la seva edat, la majoria estan pensats per a infàncies més petites, això em fa preguntar: com a col-lectiu tenim en compte les necessitats específiques d’aquest moment de la segona infància (7-14 anys)?

Tot em fa pensar que anem de l’infantilisme a l’adolescència precoç i els deixem poques opcions intermitges.

Estem doncs en el repte d’acompanyar-la a ser una nena gran amb molta més comprensió del que succeeix al seu entorn i en la construcció de la seva identitat, separada de la mare i obrint camí amb el pare: cap a la vida!

A continuació us comparteixo alguns recursos que ens han servit per acompanyar-la en la ràbia i en la potència dels 8 anys, a vegades explotant a vegades brillant!

1 Els volcans 

Com a metàfora de la sensació interna de ràbia. Els hem pintat amb pintura de dits i hem buscat idees per expressar-los sense fer-nos mal. Nosaltres hem vist que els que més ens serveix en moments explosius és dir la paraula clau “STOP” i separar-nos una estona per deixar que passi.

 2 Contes

No he sabut trobar contes adequats a l’edat o que validin la ràbia i la seva expressió. Creieu que respirar o contar a deu us serveix?

Celebro la nova edició de “Tinc un volcà i no vull respirar”, amb moltes més idees d’atravessar la ràbia sense reprimir-la.

Algunes pel·lícules com la segona de la família Adams molt útil per les germanes grans de segon septeni. I també per a parlar i digerir aquesta transformació “Del revés” la 1 i la 2.

Un recurs que ens ha servit molt són els nostres contes inventats.

 3 i 4 Guerres

 Materials i espais per jugar a lluita, connectar des del joc i expressar l’energia forta.

Coixins, xurrus de piscina, pilotes, paper de diari, sac de boxe o similars…

Aquí una invitació a revisar què ens passa als adults amb aquesta expressió de lluita.

5 i 6 Expressió creativa

Pintura perquè flueixin les emocions, fang per connectar sensorialment i poder donar cops creatius i expressius i la caixa de sorra per expressar el món intern simbòlic.

En aquest camí he vist la importància de posar paraules al que anem vivint i anem sentint, a diferència del primer septeni ara la comprensió lògica juga un paper més rellevant.

També existeixen un munt de cartes projectives (com el dixit) que ens ajuden a treure emocions internes i parlar-ne.

7 La potència dels 8

Ens ha servit molt veure que l’explosió dels volcans destrueix i també crea: què podem fer amb tota aquesta força?

Autonomia i responsabilitat que es poden assumir: anar sola a l’escola, experiències amb iguals lliures de la supervisió de l’adult (colònies, vida de càmping, jugar al carrer…), joc i activitats de risc (escalada, arts marcials, joc lliure al bosc) i participar de les responsabilitats de casa (parar la taula, fer el llit, posar rentadora…). Hem fet la nostra pròpia llista.

I també hem fet una llista del donar i del rebre, què és el que ella dona i el que ella rep i com necessitem un equilibri en aquests gestos per cuidar la convivència. I relacionat amb això les conseqüències, que no càstigs, que se’n deriven. Aquest és un tema profund, per acomanyar des del respecte i l’adultesa i no des de la reactivitat i la ràbia pròpia, on l’autoestima i la connexió del vincle estigui sempre present.

 I més enllà de tot l’extern, el que fem és anar seguint les pistes del que va sortint dia a dia en els seus jocs, expressions i món simbòlic. Han canviat les seves figures d’identificació, així com el seu color preferit… Totes aquestes expressions són significatives i són la gran pista que tenim sempre al davant.

 Seguiré compartint al detall aquests recursos que aquí presento. Amb la idea de sumar, que ens puguin servir i amb ganes de rebre feedback de les vostres descobertes i així sumar idees. 

Mireia Batlle Castro